SERA
L’Ave maria l’è sonada,
e l’öltem bòtt
èl sìè pèrdit zo n’dè la al,
o grì i gh’a tacat la serenada
l la löcerna de la nott.
L’è la lüna,
che la restaa n’garbeada
èn mèss a n’à pianta
de fò, la söl dòss grant.
Adèss la rit dre a le stèle
Che sö n’dèl cel le trèma
La schisa l’öcc ai murus
Che fermaci dre a le stradale
I sa ciciula de niscus.
On cadenass èl scaina
Ènfont al portèch dèl maser,
l’è la nona che la ciàa èl poner
prima che pase la faina.
Ormai l’è quase scür,
ma spèta n’à cusina
a reolt; e on fogarù
chèl fa olà stese èn töcc i cantù.
N’à taola granda
On fiasch de vì ross comè ona brasa
N’à luce sura che sbarbala
Quatèr teadèi èn de la scödela
Ènsèma a töcc i me de casa!
Sera! Bèla sera de tanti agn fa,
scompariva èn dèl neènt
morta ènsèma a la serenetà
pèr culpa de l’òm che l’è mai contènt.
Buna nòtt noni! Buna nòtt bobà!
Buna nòtt a töcc,
me sto che a mo on po
pèerchè l’è la me sera
vòi sercà de medità!