1915- 2015 la grande guerra

Questo è un capitolo estratto dai miei ricordi di bambino che una quindicina di anni fa decisi di scrivere in forma dialettale. La scelta fu obbligata dalla necessità di non perdere l’autenticità delle parole, lo stupore del vissuto che a sei, sette, otto anni si può avere osservando, ascoltando, assorbendo i fatti, i colori, le espressioni delle persone che saranno patrimonio indelebile dell’intera nostra esistenza. Così, con occhi spalancati e col cuore che pulsava forte io ho memorizzato i ricordi di guerra del nonno. Una guerra che ogni nonno vorrebbe rimuovere ma non può farlo fino a quando il proprio cuore ferito non trova la pace. Trasmetterla ai nipoti giustifica l’aver portato per tanti anni un simile peso.


La guera

Per la verità iéra déèrse le aventure del nono en guera e, töte de fà encapunà la pèl a giü grant; per noter el jà embastìa con töt el sò bonumùr e quasi semper pianzìem del rider. Sul quant che sò stat pö grant gò capìt che en del contàle lü el pianzìa söl serio. Vergöne trübülàem a cumprindìle e, a le nose tante domande el rispundìa semper: « Eh...l’era la guera...! l’era la guera fiöi càr…!» Ona édèa lè stat bù de trasmitìm: la guera l’era ona bröta roba, i cruchi iera dei poer deàoi come noter e po’, per portà a casa la pèl bösegnàa eser bù de iga pora; chei che ghera mai pora iera là a fà i cagnù con de on büs de baioneta en del stomec; prope come chei todesc che en de ona not sensa luna, söl Grapa, i sè facc copà dal prim a l’öltem. El ma contàa che en scarsèla i ghéra töcc ona brachìna de rìs che i vulìa égner a fà cöser a Milà, e, en del dimel el pianzìa semper. De episodi gà n’era anche de curiùs: quando el mà cöntàa el fato de Salandra de solito el sgurlìa el cò a destra e a sinistra, come de mia capì gnemò ades come el ghìa fàt a troàs de mès. L’era apena partit per el soldàt chè, en del bèl mès del discorso che dusìa daga el moràl a töcc per afrontà el nemico, on stupidòt, en banda a lü, el gà pensàt de usà: “Abbasso Salandra e la sò pelandra!” Dìt on fato el se troàt lü e poc oter le visì, circondàt da la pulisìa militàr e portàt al fresc per sés més.

El nono al front...

Quant che l’è vignìt föra, tanto per fal sgranchì on pö, i la mandàt en prima linea. Al front, mia semper le situasiù pö periculuse le riguardàa el contato col nemico; prima de cöntà la storia del manester furàt, de solito el nàa a empinì la caràfa, e me ga dò mia tort, perché za el pudì biìga sura l’era on gran sollievo. En chesto repart avansàt, el sò compito l’era de aiuto cuoco e, se gò capìt bé, la responsabilità pö grosa l’era de rià a empinì töte le gavete de pastasöta en modo chè a la fì, vansàes argutina anche per lü. Par che on sergènt magiùr on po’ carogna el spétàes semper per öltem e, dopo el pritindìes de netà föra la pegnàta. Ghè de saì che el nono Batistù, de ansiano l’era on omasù bonezòt, ma a vent agn, l’era grant, gròs, on po’ nervùs e, quant che el ghera fam gà vignìa scür ai öcc. Dopo longhe e grose discusiù el sergènt el vulìa mia séter risù, el nono el sè piö tratignit e, el gà picàt con tota la forsa che el ghira, el manester furàt en piena frut. l’è inutil dì che al front ghè la Corte Marsiàl, quindi i ià portàcc vià töcc dù; lü en manete e el sergent magiur sténc come on’aola con töcc i segn dei büs del manester sö la pelada. Per on po’ el gà it pora de la füsilasiù. Ma el ghéra de eser prope ona gran carogna el sergent, perché a la fì, al nono, i gà fàt on procès somàre e i là perdunàt: come premio però i la mandàt de guardia en de on avampòst chè, ma parìa de capì, l’era on po’ la steso roba chè fusilàl! Lè el gà est verament la mort en facia e, deanti a chesti episodi, noter scultàem sensa piö respirà.

Per fürtüna che el nono Batistù el sdramatizàa la situasiù con de on otra carafa fresca de vì e, capitàa anche che, sgargiando en del casitù, en sema a quater caramèle per noter, el tiràes föra ona crùs de fèr töta négra con dè on nastrino tacàt. «Chesta lo ciapàda prope en dè l’avampòst» el mà disìa coi öcc ràs « e lo ciapàda perché so scapàt, se nò... i ma larés mia dada a me, i ga larés mandada a la me poera mama». «Va aanti nono, cönta» ga disiem coi öcc sbalancàcc. 

el nono de ronda

«Ghera on gran silensio la nòt, en mès ai pì e sensa on fìl de luna». Noter fiatàem piö, scultàem sensa respirà e coi öcc sbaràcc. Lü el vardàa on quacc seconc vers el furmintù e po’ el nàa aànti co la storia. «El fàa talmente frèt chè la néf la sà spacàa come el pà biscòt. A stà de guardia en cheste cundisiù» el ma disìa «ta sà la faet mia adòs sul perché la ta sa zelàa en de la isìga». E a noter chè scultàem sintàcc zò sö el cemento scotét, ma sà zelàa el südùr söl frùt. «En serte momencc, ta vignìa en mènt la tò mama e i tò fradèi, ma ta séret tròp ciapàt a tirà l’orecia e a sgranà i öcc en mès ai pì de là del fil spinàt. Dopo on po’ però, quant chè el frèt el t’éra nàt en dei oss, tà ciapàa la sonolensa: ma someàa de iga sintìt come on rumùr sefocàt, de meér e meér de pà biscòcc chè vignìa schéesàcc. Vulìe mia creder chè i pudìes véser töcc pè chè masnàa la néf». «I fàa piano piano i cruchi en mès ai pì, ma a vént agn, quant che tà ghèt pora de mörer tà setèt po al rumùr del silensio». El pianzìa en del dìm chel chè el gà fàt, mia per la argogna, ma per l’emusiù del scampàt pericol. «Ma sò mitìt a usà: Alarmi! alarmi! e gò cominciàt a corer. En dè on bater d’öcc iè saltàcc föra töcc da le trincèe, ga ambiàt on föc de inferno, ona confusiù piö finida». «I oter i curìa aànti e me en dré; on capitano el ma ést e el gà usàt: Dove vai soldato?! A prendere una cassa di bombe! l’è stada la mé risposta e, i mà piö est».

«Da chèl inferno ghè turnàt endré quasi nüsü, e mé gò ciapàt la medàia perché go sintìt en anticipo i todesc e gò fàt falì el sò ataco a sorpresa. Go nesöne argogne per chela medàia ché, perché l’era zà meretàda en del séter la néf che scrocàa e, per eser nàt aànti a sintìla nòt dopo nòt per so mìa quàt agn e ma sà desedàe semper chè someàe giü màt.» El méra anche fàt capì ona regolèta a parlàm de guera e me, so convinto, che de le olte sà empara de piö a scultà cheste esperiense chè en dè on an de scöla: en guera, piö sa scampàa e piö l’era facil portà a casa la pèl. El somèa semplice dìt adès, ma, a ot o nöf agn me sò convinto che l’era on conceto difìcil de mandà zò. Gò anche capìt bè chè el nono Batistù l’era mia on gràn patriota e chesto forse el gà farà stursì le bödele a chei chè gà cridit en fina en font, ma lü el là disìa semper: «Mè rìe mia a capì perché l’éres prope chesta l’ünica solusiù!” E ma recorde che mè gà dàe risù, e dopo eser dèentàt grant pense amò che el ghera risù.

Poc tép fà, en del ‘96 ma sò sintìt de fà on giro en ex Iugoslavia en do ghera apena finìt ona bröta guera; l’era l’unica ocasiù de édèr argota coi mé öcc ; cridìm, so vignìt a casa amò de la stesa upiniù.

Ritornom al nono  «Ma alura», el disìa, «ghera poc de pensà, ghera gnè la stampa gnè la televisiù e, sol finì de la guera, quant chè i morcc sai cöntàa a miliù, ghera amò dei capitani che pensàa de ribaltà le situasiù col coragio; mia el sò però, ma ch’el de i sò soldacc». Ghera a töcc i costi de conquistà ona postasiù, el ghéra sentesiàt el sò capitano.

«Sérem enmocelàcc en dè ona galerìa cargàcc de töt ch’el che pudìem portà. El fusìl cò la baioneta en cana, el zaino fardelàt e on sac de altre robe che ta séret zà stràc amò prima de parter. I mà tignìt lé, empé, sensa dormer e sensa polsà, on dé e ona nòt en tàt chè le nose artiglierìe le bombardàa sensa interusiù». «Quant che tràa le bombarde de 405, en do le riàa le fàa on medol». A me cheste parole le mà impressionàa perché anche de picinì i medoi i cunusìe bé; el sire la fadiga chè ucurìa per fà on medòl. «Le istrusiù i mà iera ripitide ciàre sento olte e, ogni olta i capitani i fàa l’apelo: nòm e cognòm; i vulìa eser sücür chè nüsü i disertàa. En ogni modo, en del desmeter el bombardamènt el capitano el garés ciamàt giü per giü en ordine alfabetico: en del séter el sò nòm ghéra de corèr föra de la galerìa vèrs i todesc. Chi ghéra el cognòm che ambiàa per a i sè gnàc rindìcc cönt de mörer. I todesc iera bröte bestie: dò mitragliatrici encrusade le fàa on föc de inferno sö l’imboco de la galerìa; chei poer deaoi i riàa mia a fà tré pàs chè i sà emmöcelàa giü süra l’oter come dei sòc taiàcc». El fàa déèrse pause en del contà chesta el nono Batistù e, generalment l’era semper l’öltema de la zornada, come chè la guera la fös finida lè e, forse en del sò cò l’era prope chesto el ricordo chè ghè restàt; me pense chè töt el rèst per lu el gherès piö significato. «Mé» el disìa,«oltre a on po’ de esperiensa ghére anche el cognòm che ambiàa per P e, gò it el tép de pensà. Iera gnemò a metà alfabeto e chèi ciamàcc i riàa piö a scaàlcà el möcel de morcc. Nüsü i sà salvàa. Mè sò riàt a trà ensema on pensér sùl: mei morer dopo chè sübet. Quant chè el capitano, là de dré ben scundìt el gà usàt: Piccinotti Paolo, me ma sò mia müìt. Piccinotti Paolo a mò ona olta e, mé niènt; Piccinotti Paolo per la terza olta… po’ l’elenco l’è nàt aànti e mè sò stàt lé fermo a spetà on colpo en de la schéna. Entat io éscc a mörèr töcc: zuen e ècc, marmocc e scaàlcafoss. Quant chè el gà finìt el capitano el mè gnìt de anti co’ la pistola en mà, co’ la ùs basa el gà pronunciàt le parole giöna a giöna: “Piccinotti Paolo, sarài fucilato”. Gà credarìf mìa, ma a dìm i sè, ma sò sintìt soleàt; ma sere quasi gnè nincursìt de eser amò vìf e, chesto el ma dàt de colpo ona gràn forsa. Lò ciapàt per el baer con töta la forsa che ghire, lo enculàt cutra i spuntù de preda de la galerìa e gò sintìt le sò coste che scrocàa. Gò rispundìt poche parole: “Se tà ghét intensiù de denunciam, tà cope subet”. Som ardàcc en dei öcc per on quat seconcc e me pense che en dei me el gàbes est déter le fiame de l’inferno; dopo lò molàt en tera. Gò piö saìt ch’el chè lu el gà dìt o fàt; som piö éscc, mè gò portàt a casa la mè pèl e lu, i ma dit, la sò; ma ghè ona curiosità chè mè restàt: ma sarés piasìt saì a che punto de l’elenco l’era scriìt el sò nom....se l’era scriìt...!»